Als contes d'A les dues seran les tres, la memòria es converteix en revisió de l'experiència, la crònica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l'estat d'anim, il·lumina, pertorba o re conforta. Esdeveniments històrics o anècdotes deliberadament privades es confabulen en favor de la narració, sempre eloqüent i persuasiva, en què Sergi Pamies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, apro fundeix en el domini de la tendresa i la digressió, així com en l'equilibri entre la ironia i la perspicacia. Tot al servei d'una mirada, resignadament incerta, sobre el pas ja sigui endavant o enrere del temps.