Dedico aquest llibret a la muntanya que en tot temps visita la meva finestra. A vegades, el sol la calcina. Altres, l'ofega. Sovin rep l'assot de la pluja. No és estrany que la boira la cenyeixi suaument. Mai no l'he sentida queixar-se de la calor o del fred. Mai no ha cobrat res per la seva majestuosa bellesa. Ni l'agraïment. Ella simplement es dóna. Gratuïtament. Quan el sol l'acaricia no és pas menys majestuosa que quan rep el batiment del vent. No es preocupa que la contemplin. Ni s'enfada si la trepitgen. Ella és com Déu: tot ho suporta; tot ho aguanta; tot ho accepta. Déu es comporta com ella. Per això, la muntanya és un sagrament de Déu: revela, recorda, mostra. remet. Perquè ella és així, li dedico, agraït, aquest llibret. En ell s'intenta parlar el llenguatge sacramental que ella no parla, però -i això és molt important- que ella mateixa és.