El 1901, i mentre es feia la traducció de Thé Invisible Man de HG. Wells, Jules Verne (1828-1905) iniciava El secret de W. Storitz, o l'Invisible, que acabaria el 1904 i no es publicaria fins al 1910, pòstumament. A L'home invisible, Jules Verne jugava amb una cosa inherent a la seva obra el futur, però emparant-se en el passat. Cosa que li permetia d'esmenar la pàgina a Wells, pel fet de buscar temes i motius que tenien origen en el passat. Emmarcada temporalment en el segle XVIII, aquesta novel·la de Verne té com a protagonista Storitz, el típic «savi boig» de tota la seva narrativa, fill d'un conegut alquimista. A més a més, L'home invisible compta amb tots els ingredients de les millors novel·les romàntiques: el lector podrà acompanyar els protagonistes en una passejada en barca pel Danubi, deixar-se emportar per una passió desmesurada i no corresposta com la que viu Storitz amb Myra. Es tracta, en definitiva, d'una cosa que no sols no trobaríem en Wells sinó en cap escriptor de principis de segle. Al final de la seva carrera literària, Verne sembla tornar-se més subtil: potser per això les seves últimes obres no han arribat a aconseguir l'acceptació dels seus primers llibres. En efecte: una novel·la com ara aquesta igual que tota gran novel·la o pel·lícula d'aventures: des d'El cor de les tenebres fins a...