Allò que és diferent fa veure la meva diferència, i aleshores pacto. Després, la meva diferència l’anomeno complementària, i aleshores dialogo. Pactar i dialogar són dos processos en la manera de mirar el món. I el món, que canvia sense parar, m’invita a no tornar a ser el mateix. Aix ò és una cosa arquetípica, i per això mateix difícil d’agafar, esmunyedissa, oscil•lant i flexible com la condició d’un gat.