«No cuina, però tampoc mossega.¤ Aquestesparaules encapçalaven l'anunci amb què la Rose Llewellyn, una vídua de «bons costums i disposició excepcional¤, s'oferia la tardor de 1909com a majordoma. Inevitablement, la frase va cridar l'atenció del'Oliver Milliron, un vidu amb tres fills i poca traça per a lesfeines de la llar, que no va dubtar ni un segon a contractar-la perquè posés una mica d'ordre a casa seva, a Marias Coulee, en un racóisolat de Montana.Va ser així com laRose i el seu germà Morris, tot un dandi sempre impecable, van arribar a aquest poble de grangers. Per acabar-ho d'arrodonir, quan peraquelles dates la mestra de l'escola va decidir escapar-se amb unpredicador itinerant, en Morris es va veure obligat a substituir-la,perquè de fet era l'únic del poble que estava remotament capacitat per fer-ho. Sigui com sigui, els seus enginyosos mètodes d'ensenyamentmarcarien per sempre els joves alumnes d'aquesta escola rural, i niells ni la família Milliron i el poble de Marias Coulee tornaran a ser com eren abans de l'arribada de la Rose i en Morris.Ivan Doig és un dels darrers cronistes del'Amèrica rural, i Una temporada per xiularés la millor evocació d'una forma de vida desapareguda i delsindividus excepcionals que la van fer possible.